LEVANTE-EMV, ALBERT FERRER ORTS
Així resava el títol d´una coneguda cançò de Supertramp que, quan era adolescent, m´encisava. Clar que estem parlant de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, quan aquest grup estava en la cresta de l´ola en qualitat i popularitat. Anys després també a ells els arribà la crisi en forma de separació, deixant-nos orfes als seus seguidors del gaudi del seu peculiar segell creatiu.
El fet de començar musicalment aquest pròleg ve a conte de la tan taral·larejada crisi que -sembla que de sobte- hi ha envaït tots i cadascun dels racons de la nostra vida. No hi ha ningú que -perquè malauradament participe del seu furor, o perquè acompanya recurrentment periòdics, informatius, tertúlies...- no sàpia ja tant com un economista, un financer o un especulador de borsa. Són les coses de la globalització, tan capritxosa i beneficiosa com, també, cal manifestar-ho amb cruesa, nefasta per als interessos del ciutadà d´a peu. Solament cal recordar el rebolic que formaren el terrorisme internacional o el canvi climàtic i les seues devastadores conseqüències fa uns anys en l´opinió pública per adonar-nos-en del soroll mediàtic que ara ens atrona per tot arreu.
.
La qüestió de fons és que els caps pensants de l´economia local (no diguem ja a nivell mundial) havien de saber amb suficient antelació que tard o prompte un esdeveniment d´aquestes característiques succeiria tal i com anava la marxa de la mateixa. Almenys, pense modestament que a ningú dels `currants´ que a peu d´obra fem el millor que podem i sabem el nostre treball ens hi ha estranyat aquest esclafit, atesa la voràgine immobiliària, industrial i especulativa que ha format part de les nostres vides en els darrers anys.
Tanmateix, ara, desaforadament, els polítics de les set grans potències (i de les que aspiren a ser-ho també) acaparen totes les mirades més que mai, transmeten missatges de tranquil·litat fonamentats en el no res, intervenen en l´economia privada per a reflotar-la amb diners públics i... el que faça falta per allò de ¿refundar? el capitalisme. Això si, davant dels nassos del treballador que, bocabadat, pot observar amb meridiana nitidesa que aquesta finalitat justifica qualsevol dels mitjans emprats, inclosa la pèrdua constant del seu pes específic a l´hora de decidir què hi fer.Però, pensem-ho bé, igual que potser que el capitalisme siga el menys dolent entre altres sistemes econòmics (a pesar que necessita que tres quartes parts del món malvisquen per a mantindre´l), la democràcia occidental comparteix el mateix aforisme agafada de les mans i, si se´m permet, pels collons o els ovaris, tant es val. A pesar de la qual cosa, la societat, encapçalada pels seus gestors, tira endavant sense capacitat de previndre (al capdavall tot s´arreglarà amb més injustícia per a tots, estem-nos ben segurs), ni de posar veritable remei a aquest consumisme ferotge i manca d´idealisme que impregna tots els resorts d´una societat vertaderament malalta i malaltissa.
Diuen els més entesos en l´assumpte que el proper any es quan es tocarà fons, circumstància que convida a què siguem una mica feliços, o menys infeliços, perquè a hores d´ara hem d´estar al purgatori esperant que l´acció salvadora dels que manen ens redimisquen quan estiguem a les mateixes portes de l´infern que tot ho devora.
En tot cas, sempre ens quedarà la religió (sobretot ara que a casa nostra es combat a cara descoberta l´adoctrinament que suposa l´Educació per a la Ciutadania) i la consegüent possibilitat de posar-li a sant Miquel bona cosa d´espelmes perquè la seua balança redemptora ens lliure del foc dels condemnats.
* Historiador de l´art.
Índex 
